La relació d’aspecte a les pantalles de televisió
Per Futur Digital | octubre 2, 2008
La relació d’aspecte d’una pantalla de televisió és bàsicament una mesura de la longitud (horitzontal) en relació amb la seva alçada (vertical).
Una televisió tradicional té una pantalla amb una relació d’aspecte de 4:3. Això significa que té quatre unitats de llarg per cada tres d’alçada. Això seria per exemple, una pantalla de 40 centímetres de llarg per 30 centímetres d’alçada.
En el cas dels televisors panoràmics com les HDTV, la proporció d’aspecte de la pantalles és de 16 unitats de llarg per cada 9 unitats d’alçada. Posant un exemple, per 60 centímetres de llarg tenim una alçada de 33’75 centímetres. Una pantalla de 16:9 té per tant una major visualització de la imatge que una de relació d’aspecte 4:3 i s’adapta millor a la visió humana, en la qual l’abast horitzontal és molt més gran que el vertical. El format 16:9 permet a les pel·lícules filmades originalment en format panoràmic i a Widescreen visualitzar-se amb una major precisió.
Amb més i més programació disponible en formats panoràmic, els propietaris de televisors 4:3 ha anat veient un nombre creixent de programes de TV i pel·lícules en DVD amb barres de negre en la part superior i inferior de les seves pantalles (conegudes com Letterboxing). Això no és a causa de l’aparició de les pantalles de 16:9, sinó que és degut a que la majoria de les pel·lícules realitzades després de 1953 van ser (i continuen sent) filmades en diversos formats de pantalla ampla, com Cinemascope, Panavision, Vista-Vision, Technirama, Cinerama, o altres tipus de pel·lícules de format panoràmic.
A les pantalles de de 4:3, per mostrar-se una pel·lícula amb un format “ample” s’utilitza el “pan i scan” o el letterboxing. El “pan i scan” és el mètode pel qual es retalla una pel·lícula filmada a pantalla ampla, perquè ompli una pantalla menys ampla, com la del televisor. En aquest procés es modifica la relació d’aspecte de la imatge sense deformar-la, el que sovint porta a arruïnar la composició. Diversos directors de cinema i entusiastes no estan d’acord amb aquesta tècnica, ja que elimina el 45% de la imatge, i pot canviar la visió original de la pel·lícula. Abans aquesta tècnica era molt utilitzada, però com podeu veure en l’exemple, la pèrdua d’imatge és molt elevada ja que amb en el “pan i scan” només ens quedem amb el requadre 4:3 i menyspreem la resta de la imatge. Aquest procés requereix d’una gran dedicació per obtenir el millor resultat possible i mantenir els detalls de la pel·lícula en pantalla.
L’alternativa al “pan i scan” és com he comentat el letterboxing, una altra pràctica de transformar pel·lícules filmades en pantalla ampla a altres formats de vídeo, però a diferència del “pan i scan”, preservant la relació d’aspecte de la imatge. Com la pantalla 4:3 és menys ampla, s’han d’afegir barres negres en la part superior i inferior de la imatge (anomenades mattes) per ajustar la longitud de la imatge original a la pantalla. Així, l’alçària d’imatge utilitzada a la pantalla dependrà de la relació d’aspecte original de l’enregistrament de la pel·lícula encara que hi ha un problema evident amb la pèrdua d’espai utilitzat a la pantalla, per la qual cosa veurem les imatges més petites del que haurien de ser.
Ara el més comú és tenir una pantalla d’alta resolució a casa (HDTV) pel que quan vulguem veure un antic enregistrament de vídeo casolà realitzat en 4:3 veurem una imatge com la següent:
En aquest cas s’adapta l’alçària de la imatge amb la de la pantalla, preservant la relació d’imatge, i s’afegeixen les barres negres verticals per ocupar la resta de la pantalla.
Detallant una mica més el motiu d’utilitzar pantalles amb el format 16:9, podem dir que aquests valors estan ideats per Kerns H. Powers quan ningú no estava creant vídeos en aquest format. Els formats populars el 1980 eren 4:3, 15:9, 1.85, 2.20 i 2.35. Powers va descobrir que totes aquestes proporcions d’aspecte encaixen dins d’un rectangle exterior de 1.78: 1 i traient l’excés de 0.02 de l’operació 1.78 x 9, veiem que tots comparteixen un rectangle interior de 16:9.
La següent imatge ens mostra els diversos formats i la demostració de la teoria de Powers:
Els colors corresponen a: Vermell: 4:3, Verd: 3:2, Blau: 16:9, Groc: 1.85:1, Lila: 2.39:1
Si bé el 1.78: 1 va ser inicialment un format de compromís, la popularitat d’emissió HDTV en 1.78: 1 ha solidificat aquest format.
Espero que ara sigueu capaços de poder explicar el perquè de les barres negres a les pantalles de televisió. Un altre dia parlarem dels formats utilitzats a l’enregistrament de pel·lícules ja que no s’utilitza el 16:9.
Temes: TV | 1 Comentari »
- Escalat de Full HD a HD a les pantalles de televisió
- Escollir les dimensions d’una pantalla de TV
- Elements i propietats de les pantalles de retroprojecció
- Calibració professional d’una pantalla de televisió d’alta definició
- Calibra tu mateix una pantalla d’alta definició a casa
octubre 3rd, 2008 at 6:35 pm
Molt bon article. Ho he entès i sempre m’havia preguntat el perquè de les barres negres. Gràcies per fer-nos aprendre tant! des de que vaig descobrir aquest bloc ja no llegeixo gaires dels típics que copien noticies de tot arreu però no creen res.